h. Conclusions
He descobert que...
Es pot aprendre tecnològicament del alumnes i/o fer un procés d’aprenentatge paral•lel dels instruments tecnològics satisfactòriament. Aquest procés ens permet posar en comú aspectes de forma de treballar molt personals.
El treball asincrònic del debat facilita i millora l’expressió d’opinions treballades i ben divergents que enriqueixen el conjunt i les parts. I es té més cura de les aportacions ja que queda escrit, es possible fer una relectura i reflexió posterior.….
Possibilitat de participar del procés de creació dels companys, tant s’aprèn dels altres com del professor, com d’un mateix…Aportacions positives, idees per imitació tant de continguts com de forma i referents a la mat``eria però també a la forma de treballar.
Evidenciar conductes reprovables……davant de missatges fora de to la queixa general. Es potencien les bones formes perquè els missatges no pertinents queden tant nus a la pantalla, que brilla tota la seva bretolada de forma evident.
El disseny tecnològic ha de ser ben pensat (Indicar prou correctament quines són les condicions finals de les imatges, pes, extensió, on cal penjar-les nom de l’arxiu....) experiències que de cara a un altre curs per treure el ,màxim profit de l’eina i evitar treballar poc eficaçment.
Posat en joc, alguns dels plantejaments del PAC 1 han cobrat més sentit i he vist que l’eina no fa l’aprenent igual que l’hàbit no fa el monjo però si que pot emprar-se per potenciar el treball cooperatiu i l’aprenentatge per resolució de problemes significatius.
Bé,a nivell personal, de tots he après i us vull agraïr el que hi sigueu. Sabe que esteu darrera el cable teballant perqué el noster entorn sigui més ple, just i tingui sentit és una injecció de vitamines,
a reveure!
sara
Si voleu veure els Power Points emprants per treballar al google groups, http://www.slideshare.net/lasaramilian
viernes, 28 de mayo de 2010
martes, 27 de abril de 2010
PAC1.3 INFORME DE SÍNTESI
Introducció. Re elaborant les relacions CTES.
En el mapa inicial hi ha representats pocs conceptes i poques connexions. Però més enllà de la complexitat, el que és interessant de veure és el canvi o reajust de model mental.
En el primer mapa conceptual l’educació era representada un substrat en el que la societat construïa coneixements a partir de la comunicació. La tecnologia era pensada com a instrument purament operacional. En cap moment es contemplava la idea que la tecnologia canvia la societat.
En el segon mapa s’inclou la tecnologia com a element que produeix efectes en els processos cognitius dels usuaris. El seu ús i aprenentatge modifica, o pot fer-ho, les formes d’aprendre. Aquesta nova perspectiva és deutora tant del material del curs com resultant de les intervencions del debat, per citar només una d’elles, per a mi la més impactant a nivell emocional, com “les màquines poden ajudar”.
L’educació, més que un substrat passa a ser la porta, o la clau d’una porta que permet fer el pas entre societat i ciència”versus”tecnologia ( que en aquest moment ja no soc capaç de separar). Es passa d’una perspectiva més endogàmica entre societat i coneixement, jo depenc de tu com tu de mi, amb el beneplàcit de la tecnologia i en el camp de cultiu de l’educació; a una representació mental personal més complexa i dinàmica , en la que els conceptes claus serien art, intel.ligència i educació. I es clar, quan dic claus ho dic per a mi. De la lectura de D.Jonassen, i sota el paraigües del constructivisme, queda clar que les representacions mentals són pròpies i intransferibles, associades a les construccions prèvies i a les experiències personals. La meva formació de base és artística i tot gira entorn una forma de construir i entendre el món. Forma que ve donada tant pels coneixements propis de la matèria com de les experiències procedimentals de posar aquests en acció.
Respecte les preguntes de l’avaluació final ja no valoraria amb un 10 que els professionals de l’educació han de ser competents en les tècniques que asseguren la correcta transmissió del coneixement, atès que no és pot transmetre, si que és pot aprendre. Com tampoc amb un 5 que el canvi tecnològic determina el canvi social, atès que he re elaborat la idea i crec que el canvi tecnològic determina força el canvi social.
Sobre el increment, la reorganització, la complexitat. Canvi de model mental.
Increment de conceptes és evident. En el procés, més que re elaborar he intentat re situar. No ha estat un increment de conceptes sobre l’estructura d’inici. He intentat fer una reorganització endreçada per colors, per poder analitzar el procés a posteriori. En blau el primer cmap, en groc el segon i en salmó i fletxes verdes l’aportació del debat i la part que és més significativa per mi. Aquesta darrera part connecta tots els conceptes nous amb els antics. Serien els pilars a partir del que faria créixer el mapa de conceptes si el tornés a fer de nou. He intentat no arribar a una complexitat geomètrica en quan a nombre de conceptes i el disseny, busca ser asimètric i tenir un punt orgànic. Aquests aspectes guarden relació amb la idea que tinc de complexitat útil. Una complexitat flexible i fàcilment re elaborable.
Es clar que el procés de treballar amb mapes conceptuals m’ha ajudat a retratar els canvis conceptuals duts a terme per construir un nou model mental. En aquest cas l’eina de cmaptools ha estat d’utilitat en quan a sistema àgil per introduir i reorganitzar conceptes.
Elements de canvi
Sobre el compromís conceptual. Sobre la construcció i confrontació de models. Sobre la comunitat d’aprenentatge
Considero el meu compromís conceptual gran. Per això ha estat difícil fer un canvi conceptual en dos aspectes concrets. No tinc clar haver-lo fet, encara. No obstant ara soc conscient del decalaix entre el que penso i el que realment penso-
El primer, “El coneixement no es pot transmetre”. De fet, la figura del professor com a assistent en el part mayèutic la tinc clara. Però només la tinc clara. Tant a l’avaluació inicial com les intervencions del debat m’han portat a reflexionar que de fet, la teoria està clara però a l’hora de la pràctica no. I això està relacionat amb un model previ que explica que, si m’esforço en ser molt clara i entenedora a les classes, els alumnes aprendran. Malgrat que se que no es pot obligar a ningú a aprendre...Per modificar aquest mapa serà necessari seguir afrontant la realitat del dia a dia com a docent, només amb això ja trontollarà aquesta teoria, sempre i quan no pensi que són els alumnes que es neguen a prendre.
El segon, l’art està renyit amb la tecnologia versus la tecnologia incentiva creacions i actituds més sensibles. Aquí segueixo posicionant-me, sense fer cap canvi, en que els dos són paràmetres independents. Ni un es garantia de l’altre, ni l’altre és condició sine qua non. Aquí, malgrat la comunitat d’aprenentatge, via fòrum, ha estat negociant la construcció del significat, no he aconseguit incorporar com a meu cap dels arguments,
El canvi conceptual...paper del professor en aquest procés
Jo era una excel•lent alumna de batxillerat. A la universitat vaig seguir igual fins que em vaig topar amb un professor que em va dir que el meu treball de materials per l’escultura del segle XX no aportava res. És tractava d’una simple recopilació. Una de les preguntes que em va convidar a fer-me...” els materials nous generen noves formes o la societat necessita noves formes i cerca els materials?”. Fa més de vint anys i encara recordo el moment. M’estava posant en dubte tot el procés de treball de la meva escolarització, que d’altra banda havia ultimat amb resultats molt bons. Què volia dir aprendre? Vaig començar a fer-me preguntes per trobar noves formes de pensar. I vaig aprendre a transferir el procés a altres camps, per exemple el de la creació artística. Els procediments van passar a ser molt més reflexius, gairebé era més important el camí que el resultat. Vaig passar de ser una consumidora de models mentals a ser una constructora de models mentals. De la uniformitat del pensament a la diversitat.
Aquest canvi conceptual va fer referència a què volia dir aprendre, i es va ossificar en diferents àrees i experiències de la vida en forma de metodologia.
En la meva experiència personal va ser necessari trobar la persona ( i de professors n’havia tingut un munt) que fos capaç de fer trontollar les creences prèvies d’alt nivell de compromís conceptual. No era que el coneixement estigués dins meu sinó que el professor va encertar el canal correcte en el moment oportú per fer-me mirar en altres direccions. Ens preocupem molt de les eines de modelatge però el camí del canvi conceptual, la construcció de nous models, necessita tant d’eines de creació de models com de persones competents per fer un acompanyament en el procés de canvi.
Si forméssim educadors competents en la construcció de models mentals i capaços de fer un acompanyament i provocar canvis cognitius, aleshores els nostres estudiants aprendrien a aprendre.
Conclusions
Els mapes conceptuals són de gran utilitat per revisar les representacions mentals. Només essent conscients d’aquestes, i posant-les en dubte, poden arribar a fer canvis conceptuals. Són necessaris tan les eines computacionals, lògiques,...com les persones per dur a terme aquest procés de canvi. Aquestes persones seran l’educador que trobarà el moment i les eines per treballar, i la comunitat d’aprenentatge que negociarà el coneixement.
A casa tinc un nadó de deu mesos i és una màquina de crear models i revisar-los constantment, malgrat no els pot comunicar sovint els negocia amb le medi directament. La meva petitona no és una excepció, tots fan igual. Em pregunto quina mena de paràsit els porta de ser investigadors a reproductors consumidors de models mentals
En el mapa inicial hi ha representats pocs conceptes i poques connexions. Però més enllà de la complexitat, el que és interessant de veure és el canvi o reajust de model mental.
En el primer mapa conceptual l’educació era representada un substrat en el que la societat construïa coneixements a partir de la comunicació. La tecnologia era pensada com a instrument purament operacional. En cap moment es contemplava la idea que la tecnologia canvia la societat.
En el segon mapa s’inclou la tecnologia com a element que produeix efectes en els processos cognitius dels usuaris. El seu ús i aprenentatge modifica, o pot fer-ho, les formes d’aprendre. Aquesta nova perspectiva és deutora tant del material del curs com resultant de les intervencions del debat, per citar només una d’elles, per a mi la més impactant a nivell emocional, com “les màquines poden ajudar”.
L’educació, més que un substrat passa a ser la porta, o la clau d’una porta que permet fer el pas entre societat i ciència”versus”tecnologia ( que en aquest moment ja no soc capaç de separar). Es passa d’una perspectiva més endogàmica entre societat i coneixement, jo depenc de tu com tu de mi, amb el beneplàcit de la tecnologia i en el camp de cultiu de l’educació; a una representació mental personal més complexa i dinàmica , en la que els conceptes claus serien art, intel.ligència i educació. I es clar, quan dic claus ho dic per a mi. De la lectura de D.Jonassen, i sota el paraigües del constructivisme, queda clar que les representacions mentals són pròpies i intransferibles, associades a les construccions prèvies i a les experiències personals. La meva formació de base és artística i tot gira entorn una forma de construir i entendre el món. Forma que ve donada tant pels coneixements propis de la matèria com de les experiències procedimentals de posar aquests en acció.
Respecte les preguntes de l’avaluació final ja no valoraria amb un 10 que els professionals de l’educació han de ser competents en les tècniques que asseguren la correcta transmissió del coneixement, atès que no és pot transmetre, si que és pot aprendre. Com tampoc amb un 5 que el canvi tecnològic determina el canvi social, atès que he re elaborat la idea i crec que el canvi tecnològic determina força el canvi social.
Sobre el increment, la reorganització, la complexitat. Canvi de model mental.
Increment de conceptes és evident. En el procés, més que re elaborar he intentat re situar. No ha estat un increment de conceptes sobre l’estructura d’inici. He intentat fer una reorganització endreçada per colors, per poder analitzar el procés a posteriori. En blau el primer cmap, en groc el segon i en salmó i fletxes verdes l’aportació del debat i la part que és més significativa per mi. Aquesta darrera part connecta tots els conceptes nous amb els antics. Serien els pilars a partir del que faria créixer el mapa de conceptes si el tornés a fer de nou. He intentat no arribar a una complexitat geomètrica en quan a nombre de conceptes i el disseny, busca ser asimètric i tenir un punt orgànic. Aquests aspectes guarden relació amb la idea que tinc de complexitat útil. Una complexitat flexible i fàcilment re elaborable.
Es clar que el procés de treballar amb mapes conceptuals m’ha ajudat a retratar els canvis conceptuals duts a terme per construir un nou model mental. En aquest cas l’eina de cmaptools ha estat d’utilitat en quan a sistema àgil per introduir i reorganitzar conceptes.
Elements de canvi
Sobre el compromís conceptual. Sobre la construcció i confrontació de models. Sobre la comunitat d’aprenentatge
Considero el meu compromís conceptual gran. Per això ha estat difícil fer un canvi conceptual en dos aspectes concrets. No tinc clar haver-lo fet, encara. No obstant ara soc conscient del decalaix entre el que penso i el que realment penso-
El primer, “El coneixement no es pot transmetre”. De fet, la figura del professor com a assistent en el part mayèutic la tinc clara. Però només la tinc clara. Tant a l’avaluació inicial com les intervencions del debat m’han portat a reflexionar que de fet, la teoria està clara però a l’hora de la pràctica no. I això està relacionat amb un model previ que explica que, si m’esforço en ser molt clara i entenedora a les classes, els alumnes aprendran. Malgrat que se que no es pot obligar a ningú a aprendre...Per modificar aquest mapa serà necessari seguir afrontant la realitat del dia a dia com a docent, només amb això ja trontollarà aquesta teoria, sempre i quan no pensi que són els alumnes que es neguen a prendre.
El segon, l’art està renyit amb la tecnologia versus la tecnologia incentiva creacions i actituds més sensibles. Aquí segueixo posicionant-me, sense fer cap canvi, en que els dos són paràmetres independents. Ni un es garantia de l’altre, ni l’altre és condició sine qua non. Aquí, malgrat la comunitat d’aprenentatge, via fòrum, ha estat negociant la construcció del significat, no he aconseguit incorporar com a meu cap dels arguments,
El canvi conceptual...paper del professor en aquest procés
Jo era una excel•lent alumna de batxillerat. A la universitat vaig seguir igual fins que em vaig topar amb un professor que em va dir que el meu treball de materials per l’escultura del segle XX no aportava res. És tractava d’una simple recopilació. Una de les preguntes que em va convidar a fer-me...” els materials nous generen noves formes o la societat necessita noves formes i cerca els materials?”. Fa més de vint anys i encara recordo el moment. M’estava posant en dubte tot el procés de treball de la meva escolarització, que d’altra banda havia ultimat amb resultats molt bons. Què volia dir aprendre? Vaig començar a fer-me preguntes per trobar noves formes de pensar. I vaig aprendre a transferir el procés a altres camps, per exemple el de la creació artística. Els procediments van passar a ser molt més reflexius, gairebé era més important el camí que el resultat. Vaig passar de ser una consumidora de models mentals a ser una constructora de models mentals. De la uniformitat del pensament a la diversitat.
Aquest canvi conceptual va fer referència a què volia dir aprendre, i es va ossificar en diferents àrees i experiències de la vida en forma de metodologia.
En la meva experiència personal va ser necessari trobar la persona ( i de professors n’havia tingut un munt) que fos capaç de fer trontollar les creences prèvies d’alt nivell de compromís conceptual. No era que el coneixement estigués dins meu sinó que el professor va encertar el canal correcte en el moment oportú per fer-me mirar en altres direccions. Ens preocupem molt de les eines de modelatge però el camí del canvi conceptual, la construcció de nous models, necessita tant d’eines de creació de models com de persones competents per fer un acompanyament en el procés de canvi.
Si forméssim educadors competents en la construcció de models mentals i capaços de fer un acompanyament i provocar canvis cognitius, aleshores els nostres estudiants aprendrien a aprendre.
Conclusions
Els mapes conceptuals són de gran utilitat per revisar les representacions mentals. Només essent conscients d’aquestes, i posant-les en dubte, poden arribar a fer canvis conceptuals. Són necessaris tan les eines computacionals, lògiques,...com les persones per dur a terme aquest procés de canvi. Aquestes persones seran l’educador que trobarà el moment i les eines per treballar, i la comunitat d’aprenentatge que negociarà el coneixement.
A casa tinc un nadó de deu mesos i és una màquina de crear models i revisar-los constantment, malgrat no els pot comunicar sovint els negocia amb le medi directament. La meva petitona no és una excepció, tots fan igual. Em pregunto quina mena de paràsit els porta de ser investigadors a reproductors consumidors de models mentals
domingo, 11 de abril de 2010
martes, 30 de marzo de 2010
Informe de síntesi i autoavaluació PAC1.3
PAC1.3. Informe de síntesi i autoavaluació
Es important saber en quin paradigma ens situem, socio o tecno determinista. En funció d’aquest les relacions enter C-T-S-E variaran molt. L’aproximació a l’estudi de les relacions entre elles des de diferents disciplines també ens donarà perspectives diferents.
En cada cas és possible construir un corpus extem, radical i coherent amb algun tipus de finalitat, seran els diferents paradigmes. Però socio o tecno determinista són els extrems d’una escala. La realitat necessita d’aproximacions més mixtes per ser inventada i explicada.
Les TIC a l’aula haurien de tenir caràcter de quotidianitat, al igual que treballem amb diccionaris, llibres de consulta i material divers, a les aules hauríem de disposar de TE. Però pel fet de disposar-ne ja no queda garantit fer-ne un us eficaç. Cal professors formats tant en les eines TIC com en quin sentit s’atribueix a les TIC dins les unitats de programació.
En cap cas ens podem deixar arrossegar per la facilitat i potència seductora del mitjà, oblidant els objectius que ens proposem; igual que a l’hora de programar pensem quins objectius volem avaluar i, a partir d’aquests, dissenyem els mitjans per assolir-los. Els nostres preconceptes previs de què vol dir ensenyar i aprendre tenyiran el ús que pensem fer de les TE a l’aula.
La sensibilitat no transcendeix l’eina que emprem, tan sensible és pot ser amb la veu com amb el cos, la imatge, amb un pinzell, amb un ordinador , cuinant....Però per ser capaç d’emetre un missatge o produir un “fet” sensible” cal conèixer, ser educat en, els fonaments del camp en el que ens movem ( imatge, so, gest, olfacte), a part de dominar dels intringulis de l’eina que emprem. I la sensibilitat com a receptor de la sensibilitat també requereix de ser educada, no és suficient amb estar exposat a produccions sensibles.
Seria curiós revisar el currículum i esbrinar quina relació entre C-T-E-S proposa. A priori sembla un nou calaix de sastre farcit de paraules boniques que donen cabuda a les interpretacions més dispars.
Per mi, la societat genera situacions demanda que la ciència i la tecnologia solucionen alhora que re situen la societat en un punt diferent on es generen noves situacions de demanda. L’educació és el planter on creixen els usuaris i usats de la ciència i la tecnologia. I la ciència i la tecnologia les imagino com una gerra d’aigua i l’aigua, a voltes la primera és la gerra i a voltes ho és la segona.
Al llarg del procés de treball ha estat complicat anar incorporant tantes fonts, especialment les del debat, en un sol mapa de conceptes. La complexitat i brancatge del tema m’ha obligat molt a reduïr acabant per simplificar en excès.
M’he distribuït irregularment el temps de treball, fent molta feina al començament i al final. Un treball més esmicolat hagués esta més productiu, però...he disposat del temps que tenia.
La part més positiva és que el mapa resultant té caràcter de fotografia temporal i està pensat per crèixer a posteriori, d’això n’estic satisfeta atès que representa el què penso del coneixement, en construcció.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)